diumenge, 15 de novembre de 2009

Sona la tenora

El meu carrer és el carrer de les Acàcies, el tall d'un entrepà format pel carrer de la Manigua i el de Ramon Albó. És relativament curt, medeix molt poc menys de 350 metres. És un carrer tranquil, sense més comerç que una farmàcia i dos bars, a més d'un parvulari, un logopeda, algunes -molt poques- representacions comercials, una casa de putes i un fotimer de locals en lloguer o venda. Ja en fa d'anys que estan així, no és per la crisi actual, és que la crisi comercial del carrer de les Acàcies és endèmica.

Els habitatges són més aviat baixos, comunitats de pocs veïns (ara, que si són com la de casa meva, no gaire ben avinguts) i hi ha una important incidència relativa d'habitatges unifamiliars, d'aquests de gent amb peles. N'hi ha uns que en deuen tenir molts, de calés, perquè tenen la casa cuirassada com les portes de Fort Knox. Un dia d'aquests ja us pujaré una fotografia o dues.

Tincs uns familiars que viuen a un poble d'Osona i cada cop que vénen a casa (dos o tres durant l'any) hi dediquen al carrer el màxim elogi que hi pot dedicar a un carrer barceloní la gent de poble: sembla ben bé un carrer de poble, diuen. Ja veus...

L'arbrat, és clar, esta format per acàcies, unes acàcies la cura de les quals sembla a càrrec del jardiner d'en Pinochet, perquè costa de veure arbres tan retorts i tan torturats. Probablement és degut a què, com que les voreres són tan estretes, la capçada s'ha de podar a fi que no invaeixi les cases. I entre la poda pinoxetista, els camions que hi passen (un agraïment molt especial al de les escombreries) i els 4x4 que estacionen com els hi surt dels pebrots, que van deixant les rascades i feridures corresponents, així estan, les pobres acàcies, que fa angúnia de veure-les. Altrament, un es torna vengatiu i se n'alegra, recordant com a la primavera posen perdut el carrer amb una barreja pudent de sàvia, pètals de les flors (o d'allò que n'hi diuen) i d'altres porqueries, que no te les treus de la sola de la sabata ni amb aigua bullent. I ara rai, que el cotxe dorm al garatge, però fa uns anys -quan encara es podia somiar amb estacionar diària i correctament- déu n'hi do la de merda que hi anava a sobre.

Cap al final del carrer, a la banda sud-est i tocant el carrer de Garcilaso, hi ha un bloc barroer que hi va acullir el casal del barri; ara ja no hi és el casal -s'ha traslladat a un flamant gratacels de tres pisos que han edificat a tal fi al carrer de la Manigua-, però el bloc barroer segueix allí. Jo l'anomeno el búnker i us ben asseguro que sóc caritatiu. L'arquitecte que va signar aquell catafalc deuria passar molta gana per avernir-se a constar com a creador d'aquest crim estètic. S'ha de dir, no obstant, que es va concebir com un -ehem- edifici provisional, atès que el terreny és de dos centres educatius (o d'un d'ells, no ho tinc clar): l'IES «l'Alzina», que ara s'hi accedeix pel passatge Salvador Riera, i el CEIP «Doctor Ferran i Clua», al què s'hi entra pel carrer de la Manigua, l'AMPA del qual batalla denodadament per una ampliació del col·legi, ampliació que suposaria, sembla ser, un accés al mateix pel carrer de les Acàcies. Tant de bo ho aconseguissin: el carrer gaudiria d'una mica de moviment i d'alegria.

Oh, però parlant d'alegria: el carrer de les Acàcies és el parc d'atraccions favorit dels gossos. Bé, és veritat que no en veig gaires, jo, però si comptem la quantitat de tifes que hi ha a la vorera (especialment en l'entorn del búnker), gairebé podria arribar-se a la conclusió de què el canòdrom no l'han desballestat, sinó més aviat traslladat. Al meu carrer, és clar.

Naturalment, n'hi ha molt més, de barri, però per encetar aquest bloc, com a sessió inaugural, ja està bé. Seguiré parlant-vos de coses que passen i es veuen, al Congrés-Indians i en aquest petit territori apatxe fronterer de tres districtes.

Aviat tornaré a ser amb vosaltres.

1 comentari:

  1. Felicitats pel blog !!!! Espero les fotografies i aixi poder conèixer millor el teu barri. Fins aviat !!!

    ResponElimina

Compte amb el que dius. Critica tot allò que vulguis (incloent-me a mi, si cal), però els insults i les grolleries, deixa-les a la taverna. Em sabria greu fer-ho, però si no respectes les persones, hauré d'esborrar el teu comentari. De ben segur que no caldrà, veritat?