dimarts, 22 de desembre de 2009

Caca i pis

Surto de bon matí cap a la feina. És la mateixa hora de cada dia, com la majoria de dies de l'any, no té res d'especial. Baixo pel passatge Salvador Riera; està prou net, segurament perquè ha plogut durant la nit; però ha plogut poc i tot el què guanyem en neteja visual ho perdem en brutícia olfactiva: efectivament, els pixums dels gossos, barrejats amb la poca aigua caiguda i aquesta amb el rastre de diferents substàncies orgàniques habituals al paviment, aixequen una farum que Déu n'hi do. Cap millor sensació per a l'estómac pocs minuts després d'haver esmorzat. I, a més, d'aquí a una hora i mitja -només mitja, segons quins casos i horaris- això estarà ple d'infants i joves que van al cole. Meravellós.

Ens solem queixar de les merdes dels gossos; és normal: són les deixalles orgàniques més habituals -sobre les voreres, vull dir- i les més repugnants. I l'abundància i la certament barroca arquitectura de les tifes canines ens oculta una part del problema amb els gossos que no és petita. Vejam: a Barcelona vam tenir un problema de gamberros i porcs -de importació eventual, en un sensible nombre de casos- que es dedicaven a pixar en qualsevol indret de la ciutat que els hi venia bé; com a conseqüència, es va haver de posar en marxa una ordenança municipal específica per a aquest i d'altres comportaments i fenòmens igualment indesitjables. Parlem d'unes quantes desenes o centenars de persones. No sé si en matèria de pixar-se al carrer l'ordenança anomenada «cívica» haurà tingut molt o poc èxit, però l'ordenança que segur que no n'ha tingut cap, sobretot perquè no existeix, es la que -teòricament- hauria de prohibir que milers de gossos es pixin diària i impunement per tots els carrers i indrets de Barcelona. Tenim per amo cívic aquell que recull les cagades del seu animal, però no computem l'incivisme i la marraneria d'obsequiar-nos amb les pixades -sovint generoses- del gos.

I, així, tot i què l'espectacle visual desapareix, normalment, en qüestió de minuts, l'aroma que deixa la cosa (amoniacal, urèic, i d'altres substàncies) resta llargament adherit als arbres, als pilons, als fanals i, sobretot, a les parets i, sovint també, al costat mateix dels portals.

El perquè jo he d'aguantar les marranades que prodiguen els gossos de tercers és un misteri que l'administració municipal no m'ha resolt; no veig perquè he de compartir l'espai públic amb deposicions animals, sobretot si tenim en compte que des de cap punt de vista es poden considerar els gossos com un bé d'interès públic ni la seva tinença com un dret fonamental o, si més no, com un dret prioritari sobre el que tenim tots a gaudir d'una ciutat neta i higiènica. Ja sé que el tema del pixum del gos és molt difícil de solucionar, però aquest no és un problema que hagi de resoldre jo sinó el seu propietari. I si no el pot solucionar, la conclusió és ben senzilla: que no tingui gos.

La pressió animalística sobre el ciutadà, entre coloms, gavines i gossos és cada cop més molesta i més insufrible; i no sabem ben bé perquè és objecte d'aquesta tolerància municipal. Els ciutadans que veiem com es gasten dels nostres quantiosos impostos un bon grapat de milions d'euros cada any en rehabilitar monuments deteriorats per les cagades de coloms i gavines, que hem de destinar -sobretot a les finques d'eixample- importants quantitats de les comunitats de propietaris per refer els desperfectes d'aquests animals, que, de tant en tant, ens espera una bona factureta de tintoreria -a banda del fàstic correponent- no entenem perquè no es du a terme un programa d'extermini sistemàtic i ampli d'aquestes bèsties. D'extermini, paraula rodona, no ens hem d'anar amb tonteries de regulació de poblacions: se'ls liquida i prou. I tampoc entenem aquesta tolerància envers el caprici zoològic d'una minoria de ciutadans -perquè, per més que els veiem i els patim a diari, són una minoria- a costelles d'una immensa majoria. No veig quin deure de solidaritat tenim; no veig perquè ho hem d'aguantar.

Que algú m'ho expliqui, perquè jo no ho entenc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Compte amb el que dius. Critica tot allò que vulguis (incloent-me a mi, si cal), però els insults i les grolleries, deixa-les a la taverna. Em sabria greu fer-ho, però si no respectes les persones, hauré d'esborrar el teu comentari. De ben segur que no caldrà, veritat?