dissabte, 19 de juny de 2010

El cotxe consagrat

Llegeixo els tres o quatre blogs sobre el barri dels què jo en tinc notícia -a banda d'aquest, naturalment- i, a més escolto els comentaris que fan els veïns per aquí i per allí, a més de les intervencions en les reunions del Consell (i el pseudo-Consell) de Barri, sobre el tema de la zona verda. La zona verda no es refereix a jardins i parcs urbans, com en altres temps -o tempora, o mores- haguerem pensat, sino a una particularitat d'estacionament de vehicles a la via pública: es un tipus d'estacionament taxat -és a dir, per entendre'ns, pagant- en el què els veïns de la zona paguen molt poc i els de fora paguen molt més, gairebé -o sense gairebé- som si fós una zona blava.

Si us dic la veritat, no tinc una opinió massa formada sobre si la zona verda és o no convenient i si compleix els propòsits (els oficials: ara veurem que poden haver-ne més) per als quals s'instaura; ni si el compliment o incompliment d'aquest propòsits és general o bé en uns barris o indrets sí, en altres no, o tot plegat a la inversa. La veritat, no ho sé, perquè saber-ho és cosa de números, de números complexes, i, a banda de què no són al meu abast, sí que sé que als números se'ls hi pot fer dir allò que es vulgui.

Hi ha sectors de ciutadania -amplis sectors- que acusen l'Ajuntament d'utilitzar això de la zona verda (contraposant-la amb l'estacionament lliure) amb simple interès recaptatiu. És ben possible: sabem de moltes actuacions municipals que, sota la protecció de l'interès public, amaguen una fiscalitat encoberta que, sovint -ja m'agradaria a mi que s'audités la grua, a tall d'exemple-, esdevé una autèntica activitat confiscatòria.

El que sí em crida l'atenció es el to que utilitzen molts ciutadans -i, centrant-nos en el barri, molts veïns- quan es parla d'estacionament de vehicles, clamant per l'estacionament en la via pública com si fós poc menys que un dret fonamental. En el decurs d'una sessió de Consell del Barri vaig arribar a presenciar la queixa d'un veí que protestava perquè s'havien ampliat les voreres d'un carrer -crec recordar que del carrer Vèlia, però ara no n'estic segur- en detriment de les places d'estacionament de vehicles.

Quan dius a aquests veïns que si no hi ha prou estacionament al carrer, que desin el cotxe en un pàrking, et miren enfurismats. Jo bé que ho faig, afegeixo. Aleshores et miren com si fossis mil·lionari: «Ah, mira, tú que tens calés... I els altres que es fotin, oi?». No: els altres que no es comprin un cotxe o que cedeixin prioritat en altres coses. Seguidament ve l'altra història: «És que jo necessito el cotxe per treballar». Mentida, en el 90 o 95 per cent dels casos; a tot estirar -i no sempre ni la major part de les vegades- necessiten el cotxe per anar a la feina, no pròpiament per treballar. Per treballar, allò que es diu per treballar, el cotxe el necessita molt poca gent. Molt poca. I dels que el necessiten per anar a la feina, una enorme majoria el necessita per dormir quinze o trenta minuts més, que els hauria de matinar si utilitzés el transport públic (que, això sí, a Barcelona, digui el que digui la propaganda municipal, és insuficient, lent, incòmode i car).

En comprar un cotxe, hom s'implica automàticament en una sèrie de despeses: manteniment -molt o poc, més acurat o més barroer, sempre cal un manteniment- combustible, assegurances, impostos... Perquè no s'hi compta amb l'estacionament? Perquè es parteix de la base de què, en una de les ciutats amb més alta densitat de població del món, els cinc metres -o més- d'espai per estacionar són un dret humà?

Altrament, molts ciutadans estem tips de la immensa, excessiva i desproporcionada quantitat d'espai i de prioritats públiques que s'atorguen als cotxes en detriment dels vianants. Hi ha carrers en els què hem d'anar gairebé de costat per tal de què els cotxes tinguin el seu espai; tota la via pública -la part de vianants, s'entén- està plena de pals (senyals, semàfors) i d'altres mandangues al servei del vehicle a motor; sovint, veiem el poc espai que ens resta invaït pels vehicles (il·legal però impunement, en el cas dels cotxes; legal i vergonyosament per motos i bicicletes); a sobre, hem de sentir queixes de què es fan voreres massa amples i es restingeix el reconsagrat espai perquè hi estacionin els cotxes; no es respecten les prioritats de pas dels vianants (prioritat que, a més, em pregunto perquè no tenim per omissió en comptes de només tenir-la quan se'ns atorga expressament). I més, molt més...

El moviment veïnal del futur coincideix plenament amb un avui encara inexistent moviment peatonal; la implicació d'associacions de veïns en les conyes marineres de zones de diverses coloraines no és més que una reminiscència demodée i ja irreal dels modes de fer del segle passat. Tot el què s'atorga al vehicle, és expoli per a l'ésser humà, és així de clar.

La ciutat pertany als vianants i els vianants l'hem de reconquerir per a nosaltres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Compte amb el que dius. Critica tot allò que vulguis (incloent-me a mi, si cal), però els insults i les grolleries, deixa-les a la taverna. Em sabria greu fer-ho, però si no respectes les persones, hauré d'esborrar el teu comentari. De ben segur que no caldrà, veritat?