dimecres, 2 de juny de 2010

I tot per a què?

Quan vaig obrir aquest bloc ja n'éra conscient de què no sempre els seus continguts podrien ser agradables ni simpàtics i de què, de tant en tant, n'hauria d'estossegar alguna trapellada pública o privada. Creieu-me: vaig obrir «Territori fronterer» amb la idea d'escriure relaxadament sobre les meves percepcions del barri, fent palesos els seus defectes, és clar, però també cercant racons, petits detalls, ciutadans comuns... cercava valor allí on mai s'hi troba; cercava valor en la quotidianitat, cercava valor en el dia a dia. Volia posar en primer pla l'àvia que arrossega el carret de la compra i que s'atura a saludar la veïna i fer una mica de safareig amb ella com si el temps no existís (que no existeix, pel que fa a ella), volia centrar l'obtectiu en l'home gran que gaudeix d'un dia de sol i que es fuma un puret ben a gust tot enfotent-s'hi de l'antitabaquisme políticament correcte. I volia que aquest fós el context d'un entramat urbà, arquitectònic i històric dibuixat per un senzill i comú pare de familia que intenta descriure un barri de més de cinquanta anys d'història -en alguns racons s'apropa al segle- amb els ulls d'un nouvingut que fa setze anys que va arribar i que mai abans n'hi havia tingut relació.

I em trobo que «Territori fronterer» s'ha convertit en la versió local i en català del seu germà gran, «El Incordio», un bloc, aquest sí, dissenyat per a la bronca i l'enfrontament, per a la crítica corrosiva, dura i sense pal·liatius, per a les veritats del barquero. Heus aquí que al «Territori fronterer» hi volia fer un jardí i m'ha sortit un camp de tir. La cabra que siempre tira al monte? Potser sí.

Però és trist.

Aquestes setmanes de mutisme en què he tingut al «Territori fronterer» per raons que ja us he explicat, m'han servit per reflexionar-hi -per bé que a breus i aïllades estones- i per arribar a aquestes conclusions que ara us trameto.

Que em restaria fer? Tancar «Territori fronterer»? Me'n vénen ganes, la veritat. La bronca, l'enfrontament, m'agraden, però en el seu lloc, en el seu context. Si un vol repartir garrotades, se'n va a un camp de futbol, no a uns jocs florals. Jo no m'he plantejat mai la bronca en un entorn tan proper, tan meu, tan gairebé personal, com el meu propi barri.

I?

Sí, podria tancar «Territori fronterer». Sí, podria deixar d'anar als consells de barri i als seus succedanis intersemestrals; si més no, m'estalviaria patir l'insult de què una regidora em respongui en públic amb una perfecta bestiesa quan li faig una pregunta la mar de normal. Podria passar de tot. Total, d'aquí a un any hi haurà eleccions municipals i, si aquests d'ara perden, en vindran uns d'altres que no seran millors (tampoc pitjors, compte: la política és avui així de planera i aquest és el trist rèdit de trenta-cinc anys de democràcia, incloent-hi, no sé si apropiadament, l'anomenada transició). Sí, podria fer un vermutet els diumenges i un gintònic un o dos capvespres entre setmana i, com es deia a la mili, el que tenga guardia, que se joda. Sí, podria viure plàcidament en el menfoutisme total del meu entorn, i al qui li toqui ballar-la magra que es foti, que jo cada dia camino entre cagades de gos i travesso els carrers per passos de zebra que només serveixen perquè se'ls pixin impunement un fotimer de conductors (no un ni dos, no). En acabat, em tanco a casa meva, em dedico a les meves coses i aire, que vol dir vent. Peti qui peti.

Sí, estic temptat de fer-ho. Total, una veu de més o de menys... què n'hi fa? Quina importància tinc jo, després de tot?

Mira, sí. M'ho penso.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Compte amb el que dius. Critica tot allò que vulguis (incloent-me a mi, si cal), però els insults i les grolleries, deixa-les a la taverna. Em sabria greu fer-ho, però si no respectes les persones, hauré d'esborrar el teu comentari. De ben segur que no caldrà, veritat?