dilluns, 30 de setembre de 2013

El poder que no exercim

Aquest proppassat dissabte vaig coincidir amb l'Enric Fernández-Velilla a la mostra gastronòmica que l'Eix Maragall convoca anualment a la plaça del mateix nom. Per cert que, si no es cerca un espai una mica més gran, l'acte corre el perill de morir d'èxit perquè aquest dia, al vespre, no s'hi podia pràcticament estar.

L'Enric és conseller del Districte de Sant Andreu, i és, a més, portaveu del Grup Municipal Socialista al propi Consell; i és primer secretari de l'Agrupació del PSC a Sant Andreu. És, per tant, un polític, però no un polític ad usum, en tant que no viu de la maquinària del partit sinó que té la seva pròpia feina normal i corrent en l'àmbit sanitari. Fa política perquè li agrada, perquè creu en aquesta tasca i perquè se sent cívicament obligat a fer-la. Imagino, perquè ell no m'ho ha dit mai, però hi ha coses que no cal que et diguin. Conec a dos o tres polítics-ciutadans així (ara mateix penso en un del PP i en un altre d'IC) i són elements valuosos, els únics elements veritablement interessants d'aquests partits polítics, altrament tan inoperants i sovint tan corruptes. Què us he de dir que no veieu a qualsevol mitjà de comunicació o a les xarxes socials no cada dia sinó a cada hora, pràcticament...!

Vam parlar cinc minuts escassos -ja he dit que l'entorn era molt agobiant- i vam parlar de sociopolítica. De com la gent vota d'una manera absolutament irracional, mancada de reflexió, instintiva i ben bé metabòlica, per així dir-ho. I clamàvem pel vot útil, però no pel vot útil entès tradicionalment, allò de votar no el que vull sinó a qui més s'hi acosti amb probabilitats d'obtenir escó. La regla d'Hondt, entre d'altres importants problemes, ens du a fer aquestes coses rares. No, en realitat, deiem que el vot útil és aquell que s'emet després d'una reflexió en la què prima una anàlisi de la situació, una idea personal de les seves possibles solucions i, partint d'aquí, la recerca de l'opció que més s'aproximi a aquesta anàlisi i a aquestes solucions.

I no és un exercici de gran altura intel·lectual: cadascú el pot fer al seu nivell, perquè cadascú coneix el seu propi entorn; el que sí s'ha de fer, es tingui molt o poc nivell intel·lectual, és distanciar-se d'afinitats i de simples instints. No deixar-nos atreure per simples banderes que afalaguen les nostres emocions però que després no són sinó l'instrument d'un frau. Ets independentista? Molt bé, però no deixis que t'enganyin amb l'estelada: demana un projecte constitucional concret, perquè, si no, corres el risc d'una independència (que sempre, inclús a les millors, és un trauma històric) a mida dels de sempre. Ets hispanista? Perfecte, però la rojigualda, per ella mateixa, no assegura la sanitat, ni l'ensenyament ni les pensions que els acròbates de la Marxa Reial ens estan fotent. Malauradament utilitzen les banderes per enganyar-nos i nosaltres ens deixem dur per les emocions (l'amor, la ira...) o pels òrgans sexuals, ja m'enteneu.

En l'àmbit del barri hem d'actuar de la mateixa manera de cara a les municipals. Encara falta, però ja arribaran. Primer, que ens expliquin clarament un projecte de ciutat; i en segon lloc, un projecte de barri, del nostre barri. I a votar, sigui quina sigui la bandera o el gust cromàtic de cadascú. I després d'haver votat, una altra cosa no menys important: fer un seguiment estricte de la gestió del qui hagi guanyat; tant més estricte, a més a més, si és l'opció que hem votat. Part de les nostres solucions passa per ser més exigents amb els nostres que amb els altres.

Tinguem clar que no hem d'esperar solucions de ningú si nosaltres mateixos no som capaços d'exigir-les amb constància i amb fermesa. Quan mirem el nostre barri, el nostre entorn, la nostra realitat personal, inclús; quan veiem l'estat lamentable de la política i dels partits a la nostra ciutat, a Catalunya i al comú d'Espanya, hem de pensar que tot el que passa es perquè nosaltres permetem que passi.

Tenim poder com a votants i compte! tenim un immens poder com a consumidors: exercim-los de manera inflexible i implacable i veurem com les coses s'aniran solucionant.

Les culpes i les solucions, en el fons, són sempre nostres, dels ciutadans.


Nota aclaratòria - Totes aquestes opinions són exclusivament meves, no -o no necessàriament- de l'Enric. N'he fet esment de la nostra conversa perquè és la que va donar peu a aquestes reflexions.

1 comentari:

  1. Xavier, he de dir que el teu article reflecteix perfectament el que vam parlar, i que coincideixo gairebé totalment en el que dius. Només un parell de coses:
    Jo no diria que la gent vota irreflexivament.Probablement els que van a votar deixen que les seves emocions dominin la reflexió. Aquesta és l'estratègia de molts polítics: atacar el flanc de les emocions per no permetre l'actuació de la ment crítica. Això es pot fer a través del propi discurs (utilitzant sentiments de pertinença, diferència, superioritat), controlant la informació (la persona només veu allò que li deixen veure) o a través de control social (unes posicions estan mal vistes i d'altres no, el que diuen uns és automàticament desqualificat, etc).
    D'aquesta manera les persones reflexionen o potser millor dit, creuen reflexionar, però d'una manera esbiaixada, condicionada per un món aparent que no es correspon amb la complexa realitat. No tenen prou elements de judici, però creuen que si.
    I això, com bé dius, ho practiquen els uns i els altres sense cap mena de pudor. La societat de la informació s'està convertint realment en la societat dels móns paral·lels. les xarxes socials informen dels grups afins a la manera de pensar d'un mateix, i no es té contacte amb els que pensen diferent. En xarxes com twitter i Facebook només veus el que diuen aquells en qui confies. Els mitjans d'informació cada vegada són més parcials, i es confon informació amb opinió.
    En aquestes circumstàncies només aquells qui tenen accés a controlar els mitjans pode controlar l'opinió pública (cas Berlusconi, cas TV3, Televisió Espanyola). Per tot això és més important la informació lliure a la xarxa, disponible, fàcil d'aconseguir, gratuïta i diversa. i que la gent vagi prenent consciència de que la informació és poder i el poder ha de ser del poble. Internet porta un canvi cultural, i les persones han de fer que el canvi sigui rea i no controlat per grans corporacions (Google, facebook, etc). Bé, amb això n'hi ha per una tesi doctoral.
    Una abraçada!

    ResponElimina

Compte amb el que dius. Critica tot allò que vulguis (incloent-me a mi, si cal), però els insults i les grolleries, deixa-les a la taverna. Em sabria greu fer-ho, però si no respectes les persones, hauré d'esborrar el teu comentari. De ben segur que no caldrà, veritat?