dilluns, 2 de setembre de 2013

Sant Tornem-hi

Doncs sí, Sant Tornem-hi. He decidit reobrir aquest «Territori fronterer» i tornar a parlar del barri del Congrés i dels Indians des d'aquesta punteta al llindar de tres districtes, el propi Sant Andreu, és clar, Horta-Guinardó i Nou Barris i que, com totes les puntetes, no és ni carn ni peix. Ni Congrés, ni Indians. Ni Sant Andreu, ni Horta ni Nou Barris. Ni la mare que el va parir.

I perquè hi torno?

És difícil d'explicar. Vaig deixar córrer «Territori fronterer» molt tip, molt tip d'un barri que no viu i que, encara pitjor, sembla que no vulgui viure. Envellit, és cert, però també són vells els @iaioflautes i ens estan donant un meravellós exemple d'una vellesa viva, engrescada i engrescadora, combativa i creativa. Al Congrés-Indians, el marasme cívic més absolut. Bé, absolut no, siguem justos. Hi ha petits nuclis de col·lectius que intenten fer coses, un petit teixit associatiu que va tirant com pot, amb quatre aquí i sis allí que van arrossegant el carro mentre la resta mira... quan es digna mirar. I pel que fa als joves... Bé, suposo que n'hi ha, com el valor de la mili, però ves a saber on són.

Els consells de barri son depriments. Ja ho eren abans, compte, la cosa no és pas nova, però potser ara, entre la crisi i els qui la gestionen, si hi restava una mica de color ja s'ha esvaït totalment i ha obert pas al gris més monòton i més àton.

Ara, que això dels consells de barri... De bon començament ja existia la sospita -que he expressat sovint- de què podrien constituir un esquer a fi que els ciutadans fixessin la seva atenció en problemes domèstics i cosetes de proximitat (coloms i gossos que caguen, el fruiter que ocupa massa espai de vorera amb les seves caixes, el fanal que no s'encén...) i així no fiquessin els nassos en la política de ciutat de manera que el poder municipal pogués fer i desfer a gust i ganes. Naturalment, no sóc clarivident i, per tant no sóc, ni de bon tròs, l'únic que ha tingut aquesta percepció. No fa gaires dies, repassant les webs del barri vaig trobar aquesta entrada de la Plataforma de Veïns del Congrés que reprodueix un article de l'urbanista Jordi Borja (de l'any 2010, que ja ha plogut) en aquest sentit.

Les entitats -les poques que n'hi ha- fan una tasca millor o pitjor, però la comuniquen molt malament. No ens n'enterem de res. Hi ha no sé quantes taules d'entitats i només te n'enteres del que fan quan hi assisteixes a una sessió del consell de barri (dues durant l'any), ja amb tot el peix venut, o bé si n'ets membre d'alguna saps -més o menys- el que bull... a l'entorn d'aquesta, no necessàriament de les altres. També és veritat que a la immensa majoria dels habitants del barri se li en fot el que facin les entitats i no té tampoc massa interès en assabentar-s'hi. És clar, la manca d'interès no constitueix precisament un factor de motivació per als quatre gats i mig que, amb resignació cristiana de l'època de Neró, van fent i van intentant fer.

Tot i així, està clar que plegant i marxant a casa no és com s'arreglaran les coses. Em costa molt veure aquest panorama i resignar-me i passar de tot. Sí, hi ha moments que ho engegues tot a fer punyetes: jo mateix ho vaig fer fa dos anys i escaig i no descarteu que d'aquí a uns mesos o a uns anys -si arriba a ser el cas, probablement no seran molts- torni a fer l'espantá. Certament, l'estat depressiu que es viu al Congrés-Indians pel que fa a la qualitat ciutadana es dur d'anar passant. Però s'ha d'aguantar l'ànim i tirar endavant.

Hi ha gent -poca- que està fent coses o, si més no, intentant fer-les, i no se la pot deixar sola, no se la pot deixar amb la impressió -malauradament poc equivocada- de què el seu esforç no importa un pebrot. Hi ha gent que treballa, hi ha gent que obté resultats, potser escassos objectivament, però molt per sobre d'allò que mereix el marasme cívic dels veïns del Congrés-Indians i del recolzament que aquest veïnatge dispensa al teixit associatiu i a les entitats del barri.

És a aquest coneixement d'allò que s'està fent, dels resultats que s'estan obtenint i, en les meves modestíssimes possibilitats, al recolzament de la tasca associativa, l'objectiu d'aquesta segona etapa de «Territori fronterer».

Si més no, mentre duri.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Compte amb el que dius. Critica tot allò que vulguis (incloent-me a mi, si cal), però els insults i les grolleries, deixa-les a la taverna. Em sabria greu fer-ho, però si no respectes les persones, hauré d'esborrar el teu comentari. De ben segur que no caldrà, veritat?