dimarts, 25 de març de 2014

Persecució als indigents

Estic subscrit a un fotimer de revistes, la majoria d'elles de periodicitat mensual i d'un cert volum, gruixudetes, vaja. Tot i que em sap greu llençar-les, a les llars actuals l'espai és un bé escàs i, per tant, cada sis o nou mesos me n'he de desfer de la pràctica totalitat d'elles. Només conservo les que, per alguna raó, tenen un valor afegit en paper (què, en tot l'any, seran quatre o cinc). La resta, si no les ofereix el propi editor en format digital, digitalitzo jo a cop d'escàner allò que m'interessa i aire que vol dir vent.

El paquet de rebuig, que és prou pesant (depenent dels mesos d'espera pot estar entre els cinc i els vuit quilos) el deixo en qualsevol racó de casa on no molesti massa i espero a què passi per davant de casa algú dels malauradament nombrosos pobres que es busquen la vida burxant entre els contenidors d'escombraries. Per a ells, aquest pes de paper és una petita però important ajuda econòmica i un cert estalvi en temps i esforç, i a mi no tan sols no em costa res sinó que, a sobre, em fan un favor.

Fa molt de temps, d'ençà la crisi, que tinc aquest costum, però veig que l'hauré de canviar. Avui, en tornar a casa, m'he trobat un home tafanejant pel contenidor de les escombreries armat amb un vell carretó de supermercat i li he dit que si m'esperava cuatro o cinc minuts, el temps que jo trigo a pujar i baixar, li donaria el paquet.

Doncs m'ho ha rebutjat. M'ho ha agraït molt, s'ha expressat amb molta cordialitat, però m'ho ha rebutjat, perquè ell només trafica -crec recordar que m'ha dit- amb pots de vidre, alumini i no sé que més. Davant de la cara de bocabadat que he posat m'ha dit: «És que si els urbans t'enganxen duent paper al carretó, et claven una multa de dos-cents euros». Ara sí que m'he quedat bocabadat de veritat: però, home, si aquest paper no l'haurà robat d'enlloc, que li hauré regalat jo, ja li pot dir a l'urbà. «Que no, que no, que l'urbà no vindrà aquí a preguntar-li a vostè, em clavarà la multa i prou», m'ha contestat. Presumpció d'innocència, que en diuen, ja n'estem acostumats -mireu a Madrid aquests darrers dies- a què l'autoritat faci el que li dóna la gana.

Aquesta ja és la última de las misèries imaginables: fer als indigents la competència a mà armada i impedir-els-hi que es busquin la vida inclús en la pobresa més abjecta, a la salut del bon farciment dels contenidors municipals.

Molt bé. Doncs aquest paper pujarà a la casa del meu sogre a Moià i allí cremarà a la xemeneia, que aquella s'empassa el que li tiris, o bé el duré a la deixalleria del poble, que és on, a partir d'ara, anirà a parar el meu material de rebuig reciclable.

Que ja està bé, home...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Compte amb el que dius. Critica tot allò que vulguis (incloent-me a mi, si cal), però els insults i les grolleries, deixa-les a la taverna. Em sabria greu fer-ho, però si no respectes les persones, hauré d'esborrar el teu comentari. De ben segur que no caldrà, veritat?