dilluns, 14 d’abril de 2014

Ara, els joves (ai, senyor...)

Vaja. Me n'adono avui, ara, aquesta tarda, pel blog de l'Enric, que en parla. Resulta que el dissabte proppassat es va celebrar una taula rodona i una assemblea veïnal per parlar del Canòdrom. Per les fotografies, sembla que es va celebrar al propi Canòdrom. Bé -o malament-, no en tenia ni la menor notícia; no sé si sóc jo que vaig badar o és que no es va divulgar massa, sobretot pel territori fronterer que som -ben merescudament, les coses com són- els pàries del doble barri. Em va saber greu, sobretot perquè inclús d'haver-ho sabut molt en l'últim moment hagués pogut assistir-hi, i m'hagués agradat molt haver-hi anat. Què hi farem, així és la vida...

Tot el que diré, per tant, parteix de la informació que ens dóna el propi Enric en l'entrada corresponent del seu esmentat blog.

D'aquesta entrada dedueixo que hi va haver un cert enrenou, ben entès que quan parlo d'enrenou no m'estic referint a res que tingui a veure amb l'ordre públic i les BRIMO dels nassos, sinó més aviat amb un cert element sorpresa respecte al programa previst.

Com tots sabeu (i si no ho sabeu us ho dic ara jo) el tema del Canòdrom, sobre el paper, si més no, ja és peix venut (amb permís de l'autoritat i si el temps no ho impedeix) mercès als bons oficis d'una mesa dedicada a l'efecte que, composta -Ajuntament a banda- per un seguit d'associacions en la magna representació de no més enllà d'un 5% de la població del barri (i això si hi arriba), van decidir el que s'havia de fer amb l'explanada de la cosa. Dic bé: l'explanada, perquè l'edifici ja està destinat a un invent que, bé, ho dic amb tota la sinceritat de què sóc capaç, tant de bo funcioni per bé de la ciutat, perquè si no funciona, cagarem tramussos però només al Congrés-Indians. I, la veritat, jo, de bon segur a causa de les meves nombroses ignoràncies, no acabo de veure què refonoll hi volen fer allí perquè això d'una espècie de cau de projectes tecnològics i culturals de pimes em sona a una mena de fer volar coloms que no s'aguanta. La realitat, segons totes les aparences, és que l'Ajuntament, ni en l'anterior administració ni en la d'ara, tenen la més punyetera idea de què fer amb aquest mort.

Però no fugim d'estudi i tornem a l'explanada.

Llegint entre línies el blog de l'Enric (i paraula que no disposo de cap altra informació) diria que van aparéixer un o diversos grups de joves acusant la mesa d'haver escombrat cap a casa en funció de les finalitats de cada associació present en l'invent, sense pensar en altres col·lectius.

I els joves demanaven la seva part.

L'Enric es queixa de què és perillós donar pas a reivindicacions nouvingudes després de venut el peix, ai, vull dir, després d'haver-se elaborat el pla d'equipaments, perquè l'actual govern municipal podria utilitzar l'avinentesa com excusa per una major morositat executiva en el tema canodròmic.

Bé, potser sigui així, no ho poso en dubte, però això no n'hi posa ni n'hi treu a la major: han vingut els joves -altrament tan desitjats i tan aclamats- i demanen el seu espai (el seu espai material; de l'altre, ja en parlarem tot seguit). És a dir: si els joves insisteixen, s'haurà de tapar el forat, tant si el govern municipal ho utilitza de pretexte retardador com si no. La vida està plena de problemes i el que li dóna alicient és resoldre'ls. Però una cosa sí està clara: si s'exclou els joves, ja m'explicareu quin projecte de barri i de futur estem fent. I compte, que jo no sóc forofo dels joves: se'ls hi ha de reconéixer el seu espai i el seu àmbit, però, ara com ara, el forat més gros d'aquest barri no són els joves (tot i que forat, i ben grandet, sí que ho són) sinó el sector de les edats actives, entre els 35 i els 65 anys, que estan absents -com a tal sector i salvant excepcions personals i individuals, guerrillers, com si diguessim- de l'hàbitat associatiu del barri i de l'àmbit activista.

L'Enric suggereix als joves que treballin en un projecte de gestió del futur casal de barri.

Bé, jo ara ja fa anys que no desenvolupo tasques d'educació juvenil i, darrerament, em limito a una molt eventual activitat docent en cursos de formació de monitors i directors d'activitats de lleure infantil i juvenil, però si les circumstàncies no han canviat gaire des que em vaig jubilar com a educador en actiu, jo diria que és un greu error de desconeixement voler marcar als joves el seu àmbit d'actuació (heus aquí, de pas, la raó per la qual els joves no s'associen en entitats convencionals). Els joves volen desenvolupar els seus propis projectes i els volen desenvolupar de la forma i mode que ells volen. Si no és així i no poden fer res per evitar-ho, senzillament se n'aniran a casa.

Diguem-ho d'una altra manera: és un error voler enquadrar els joves. Això els hi sona a facha i probablement ho sigui. Els joves tenen la seva pròpia visió del barri i tenen, respecte d'ell, els seus propis projectes, projectes que, naturalment, no tenen gaire a veure amb els nostres, amb els de la societat adulta. I no tan sols són diferents els seus projectes sinó que, a més, és diferent la morfologia del seu activisme i de la seva execució. Sobretot en aquests temps en els que els joves utilitzen unes tecnologies de les què en aquest barri estem absents a tots -absolutament a tots- els nivells. Inclús arribo a pensar que són ells els qui ens podrien donar a nosaltres lliçons d'activisme productiu, pero això deixem-ho per a una altra ocasió. Voler integrar els seus projectes amb els nostres i, a sobre, amb rang subordinat (perquè, deixem-nos de llets, el que volem és subordinar-los, en realitat i encara que no ens n'adonem conscientment) és perdre el temps: són joves, no rucs.

Ells, Enric, volen un espai, un espai propi i lliure, i ells ja se'l gestionaran. El casal de barri és el teu projecte (en termes simbòlics, no parlo en termes personals) no el d'ells i, per tant, no s'hi avindran. I, si s'hi avenen, m'atreveixo a pronosticar una fugida amb la cua entre potes en un termini ben curt. No ens agrada, ja ho sé, fixeu-vos que a mi tampoc, però és així i, essent així, només podem fer una de dues coses: o acceptar-ho tal qual, o rebutjar-ho rodonament. En el primer cas, el barri tindrà joves actius, segurament amb molts defectes com a col·lectiu, però -a banda de què sempre podran anar-los polint- amb virtuts que enriquiran el nostre barri. En el segon cas, senzillament, seguirem com fins ara: sense joves en l'acció veïnal i associativa. S'ha d'optar per una cosa o per una altra, però les mitges tintes, a més de que no funcionaran, generaran tensions i maldecaps.

Vistes així les coses, la mesa del Canòdrom ja pot començar a plantejar-se les rebaixes de primavera, com si fós El Corte Inglès, que no queda massa lluny, i anar pensant en cedir els joves un trosset d'espai ni que sigui a les golfes (ja els hi estarà bé, les golfes els hi encanten). Però pretendre que seguin el saló a veure la tele amb nosaltres i, a sobre, el canal que a nosaltres en agrada, és no viure en la realitat.

Com citava evangèlicament en Guareschi, Sinite parvulos venire ad me. I és el que hi ha.

2 comentaris:

  1. Ep! Xavier, el que tu dius i el que jo dic són perfectament compatibles. El fet de poder fer-se seu el casal de barri, gestionar-lo i donar-li l'orientació i l'activitat que creguin convenient és precisament obrir la porta a que se'l facin seu sense que haguem de dir-los com.
    El que demanaven els joves eren espais, i en el pla d'equipaments n'hi ha per a tots els gustos. Des de l'escola bressol (per als joves menys joves que tenen canalla), passant per un casal de gent gran i el casal de barri del que parlem. És per això que el pla globalment dóna oportunitats a tots els col·lectius, i l'equipament que pot ser-los més adaptable és el casal de barri.
    El que proposo de que el gestionin és, precisament, per donar-los aquesta llibertat que reclames.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon dia Enic. No, aquesta llibertat jo no la reclamo (tot i que m'està bé): la reclamen ells. ;-)

      Elimina

Compte amb el que dius. Critica tot allò que vulguis (incloent-me a mi, si cal), però els insults i les grolleries, deixa-les a la taverna. Em sabria greu fer-ho, però si no respectes les persones, hauré d'esborrar el teu comentari. De ben segur que no caldrà, veritat?