diumenge, 20 d’abril de 2014

La ciutat i el turisme

Al nostre barri -fins i tot al nostre districte, Sant Andreu- no tenim problema turístic. Pendents de veure què generarà l'estació de l'AVE de la Sagrera quan funcioni a ple rendiment (que no tot seran flors i violes) aquí no tenim onades de forasters que pertorbin la nostra vida diària.

Però, com he dit de vegades, la nostra vida no comença i s'acaba al Congrés-Indians: vivim en una ciutat que té moltes problemàtiques, problemàtiques que ens afecten encara que no arribin directament a casa nostra. Podriem dir que una ciutat és com una comunitat de veïns, on els barris serien els diferents habitatges, el vestíbul de la porteria, l'escala, el terrat... I crec que a cap veí li agradaria que al vestíbul o al terrat hi hagués un constant botellón, per més que ell visqués en el seu propi pis.

Hi ha zones de Barcelona que són turísticament estratègiques: la Ciutat Vella (i, sobretot, les Rambles), la Sagrada Família i el Parc Güell; no són les úniques, però sí les més agredides i on la vida veïnal és mes complicada. En altres zones de forta pressió turística, la vida veïnal, a força d'haver-n'hi menys, no es veu tan afectada: pensem, per exemple, en el passeig de Gràcia i el sector de la Pedrera i la Mançana de la Discòrdia.

El fenòmen ni és nou ni és espontani. La Marca Barcelona, per més que ens la venguin ara com si fós el gran invent de l'Ajuntament socialista, no menys celebrat campanes enlaire per l'actual administració convergent, data de fa més de cent anys: la va inventar l'any 1901 en Puig i Cadafalch donant el tret de sortida a la més important operació de mixtificació de la Ciutat Vella, creant (dic bé: creant) l'anomenat Barri Gòtic introduint descarades falsificacions, com ara façanes gòtiques on no n'hi havia façanes gòtiques (Catedral, Casa dels Canonges...), finestres coronelles -hipotètica manifestació d'un fals gòtic català (n'hi ha prop d'unes 80, nogensmenys)- on no n'hi havia finestres coronelles i d'altres invents, com el pont del carrer del Bisbe que uneix la Casa dels Canonges amb el Palau de la Generalitat, més fals -en tant que gòtic- que un duro sevillano(1).

Després van venir els Jocs Olímpics de 1992 i la Marca Barcelona va rebre un nou impuls que ens ha dut a nivells sectorialment intolerables i, en algún cas, inclús a vetar la lliure entrada de ciutadans a equipaments públics que li són propis (incloent la freda sospita d'una futura i no llunyana privatització de la gestió, que és gairebé el mateix que privatitzar el monument). Parlo del Park Güell.

No es tracta de llançar-nos contra els turistes. El turisme ordenat, racional, és molt desitjable i ho és per moltes raons que van més enllà de les purament econòmiques: els qui teniu edat per recordar-ho, sabeu l'aportació social, cultural i política que va suposar per als espanyols l'onada de turisme europeu dels anys 60 i 70 del segle proppassat; tant és així que convindreu amb mi que l'esperit cívic de la transició potser no hagués estat possible sense aquest europeïsme infiltrat a base d'estius i més estius de contacte amb els visitants francesos, alemanys, britànics, belgues, holandesos i d'altres. Però el que tenim ara a Barcelona no és un turisme ordenat, és un turisme de masses, de low cost, amb un component incívic no majoritari però sí significatiu i, sobretot, poc absorbible, que es concentra en molts pocs punts estratègics (els esdevinguts de la propaganda amb la què se'ls bombardeja), i tot a benefici d'un lobby hostaler que, és clar, reparteix poc i malament. Els beneficis econòmics del turisme a la ciutat són, segons ens diuen un dia i l'altre, proverbials i, certament tenen un reflex a la macroeconomia barcelonina; però el benefici per al ciutadà de a peu, més enllà de molts llocs de treball de molt baixa qualitat amb contractes estacionals i bastant barroers, o del propietari de apartaments turístics pirata, està per veure i per demostrar.

Tot aquest llarg -però crec que necessari- pròleg respon a presentar-vos un documental molt i molt interessant, que reflexa molt fidelment aquesta problemàtica. Dura ben bé una horeta, però us recomano molt calurosament que no us el perdeu (si voleu veure'l a pantalla completa, té definició sobrada per fer-ho).

Espero que us agradi però, sobretot, que us faci reflexionar.





(1) Tota l'operació de mixtificació i invent del Barri Gòtic la podeu trobar descrita extensament a: CÓCOLA GANT, Agustín. El Barrio Gótico de Barcelona. De símbolo nacional a parque temático. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales. [En línea]. Barcelona: Universidad de Barcelona, 10 de agosto de 2011, vol. XV, nº 371. http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-371.htm. [ISSN: 1138-9788].


Nota: La fotografia es divulga sota una llicència Creative Commons by-nc-sa. La podeu copiar i divulgar lliurement, però heu de fer sempre esment de l'autor (jo) i d'aquest bloc, no podeu fer-ne ús comercial i, si en feu una obra derivada, l'heu de posar sota la mateixa llicència (ens hem d'acostumar a compartir, xicots)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Compte amb el que dius. Critica tot allò que vulguis (incloent-me a mi, si cal), però els insults i les grolleries, deixa-les a la taverna. Em sabria greu fer-ho, però si no respectes les persones, hauré d'esborrar el teu comentari. De ben segur que no caldrà, veritat?