dilluns, 5 de maig de 2014

Obligacions cíviques també per als malalts

Vejam com em surt això, perquè el tema és delicat i jo acostumo a ser-ho més aviat poc...

En una determinada línia de bus barceloní (que, de moment, amago) en la què viatjo sovint a una hora determinada, he vist repetir-se dues vegades un incident desagradable amb el mateix protagonista... Es tracta d'un xicot disminuït psíquic -no sé de quina malaltia ni en quin grau de disminució- l'esport del qual consisteix en assetjar sexualment (per entendre'ns: fotre mà) a les senyores que li vénen de gust. I té poques manies, tant li fa joves que grans. Quan la dona es resisteix i/o el retreu, el xicot l'amenaça de mort dient-li que li clavarà una navalla que diu que du o fent gestos de significat inequívoc. Això no m'ho ha explicat ningú, això ho he vist jo.

Però el que és més sorprenent és que a aquest noi l'acompanya una persona gran -pare, avi... ves a saber- que es fa el suec completament davant les agressions del malalt al qui, cal suposar, ha de cuidar i més o menys educar. Passa completament de tot i es dedica a contemplar el paisatge o bé a llegir -o fer veure que llegeix- qualsevol paperot que tingui a mà. Algú li hauria de cridar l'atenció a aquest home, però ningú no ho fa (no ho fem) segurament tement la intervenció del xicot que -no ho he dit abans- és de complexió que Déu n'hi do.

Baixen en una parada del barri, però em fa l'efecte de què no són del barri perquè, tot seguit, romanen a la parada com si esperessin un altre autobús (imagino, és clar, que d'una altra línia).

Fa uns anys, quan duia les meves filles a l'escola, també en aquesta mateixa línia (ara parlo d'una altra hora i d'un altre sentit del trajecte) hi havia problemes amb un altre xicot també disminuït psíquic -i, per cert, i ja no sé si casualment, també d'una complexió física respectable- que abordava les noies joves, però no les tocava, tot s'ha de dir: les hi preguntava el nom, les hi demanava el telèfon i les hi preguntava intimitats (poc o gens grolleres, és veritat: que si tens nòvio, que si surts als vespres... coses així), però creava una situació molt tensa, molesta. Aquest noi no anava acompanyat. Un dia es va dirgir a una de les meves filles i m'hi vaig interposar: «Per a tu no té ni nom ni telèfon. Aire!». Se'm va quedar mirant fixament, vaig pensar «ara és quan vénen les trompades» i em vaig preparar per donar i per rebre, però no: va fer mitja volta, se'n va anar a emprenyar a una altra dona i mai més, ni aquell dia ni cap altre, es va tornar a dirigir a cap de les meves filles, tant si anaven soles com acompanyades.

Fa pena pensar que són malalts i que no tenen la culpa dels seus actes. O sí? Realment estic completament peix en psiquiatria i no sé quin comportament o quina ètica se'ls pot exigir; imagino que dependrà del tipus de malaltia i del grau d'afectació que pateixin. Però també s'han de tenir en compte els drets dels ciutadans a anar tranquils en un transport públic i, per tant, la responsabilitat passa per metges i per pares (o pels cuidadors que se n'ocupin). Una persona, estigui sana o malalta, per anar pel món ha d'estar en condicions de guardar un comportament cívic i correcte; aquestes persones tenen, sens dubte, una desgràcia i tots hem d'intentar ser solidaris, però tot té un límit: una certa molèstia, mira, val, anem passant; però agressions com les que he descrit al començament són de tot punt intolerables: una persona així no pot sortir al carrer i, si surt, ha de sortir amb una persona responsable i amb capacitat, física o moral, per mantenir el malalt sota control. Perquè la societat, els ciutadans, hem de ser solidaris, bé, però no som responsables de la desgracia d'aquesta gent, i la nostra tolerància té límits, sobretot pel que fa als menors i a la llibertat sexual de les persones.

Per tant -i si el cuidador passota llegeix això (per casualitat, suposo) més li val prendre bona nota-, la propera vegada que vegi en acció al xicot descrit al començament, no diré res ni faré cap gest esparverat: simplement, prendré el mòbil, marcaré el 112 i avisaré els Mossos d'Esquadra. I si ells arriben a temps (que aquesta n'és una altra) no em conformaré amb l'avís: presentaré denúncia en relació als fets que hagi vist. I si les agredides no volen denunciar -ja sabem què passa en aquests casos, que si no vas en compte, a sobre d'intentar ajudar-les fas el ridícul- cercaré suport en alguna entitat feminista, la que sigui, la que em vulgui ajudar (que quan faci esment de què el xicot és discapacitat psíquic, ja veurem què passarà, també). M'és ben igual. Si torno a veure el número que ja he contemplat dues vegades, aquest xicot i/o el seu cuidador i/o el seu responsable, tindran tants problemes com jo els hi pugui crear; dins la llei, és clar.

Ja n'estic tip de tantes contemplacions.

2 comentaris:

  1. Jo només et recomanaría pot ser que gravassis la acció abans de actuar, de manera que puguis demostrar el que passava ja sigui davant els mossos o davant les feministes o qui sigui...

    ResponElimina
  2. Anotat. El que no sé és si amb tota aquesta normativa de protecció a la intimitat i tota la pesca resultant aquesta gravació seria oponible. Crec que sí, que seria vàlida: es tracta de fets que han succeït en públic.

    ResponElimina

Compte amb el que dius. Critica tot allò que vulguis (incloent-me a mi, si cal), però els insults i les grolleries, deixa-les a la taverna. Em sabria greu fer-ho, però si no respectes les persones, hauré d'esborrar el teu comentari. De ben segur que no caldrà, veritat?