dilluns, 23 de juny de 2014

La darrera oportunitat

A Barcelona, com a la resta de Catalunya i d'Espanya, estem ofegats per l'actual estat de coses: una classe política que no està al servei del ciutadà, una Justícia que no és independent, i un poder financer que ostenta en la realitat, de debò, un poder omnímode i incontestable. En resum, tota una estructura sistèmica que cau per moments al bell mig d'una crisi econòmica -jo diria que de l'estafa més gran de tota la Història- que està enfonsant milions de famílies en la misèria i en la marginació

I els ciutadans comencem a estar-ne tips.

«Podemos», amb tots els seus possibles defectes, ha donat el gran sorpasso en aquestes darreres eleccions europees, recollint el vot de ciutadans desesperats amb l'actual situació. Desesperats vol dir «mancats d'esperança», vol dir la plena consciència de què, en l'actual estat de coses, no ens en sortirem. «Podemos», com ja he dit, té defectes (molts defectes, a la meva manera de veure) però transpira esperança, tramet una veritable imatge i sensació d'alternativa. Si no les traïciona i poleix els seus defectes, té un brillant futur per davant; un futur que durà, com a desitjable efecte secundari, una transformació dels partits clàssics, ara mateix constituents d'allò que ja hem après a anomenar la Casta.

A Barcelona sembla que despunta ara un invent similar: es tracta de la plataforma «Guanyem Barcelona» encapçalada per Ada Colau, recolzada, al seu torn, per un fotimer de persones procedents del món acadèmic, veïnal, cultural, etc. Una proposta política que destil·la -com «Podemos», esperança i aire net. Que té els seus riscos, compte: jo ja he sentit que els d'IC-EV hi voltaven i també val témer que no hi siguin lluny els del prusés independentista. Ja veurem. A mí m'inspira molta confiança l'Ada Colau i val esperar d'ella que sàpiga obrir un espai veritablement per a tots, sense que predomini altra cosa que l'interès d'una Barcelona per a tots els barcelonins. El manifest que han llençat és veritablement encisador: el teniu aquí, juntament amb la convocatòria per a l'acte de presentació del proper dijous 26 de juny.


Jo us confeso que éra a punt de plegar. A punt de tancar aquest blog i d'engegar-ho tot a fer punyetes. Per segona vegada (ja vaig fer una primera espantá), el barri em va decebre fins a la desmotivació i la desmoralització total. Que amb la jugada del Canòdrom i la befa del Districte i de l'Ajuntament envers als veïns del barri, els carrers del Congrés-Indians no bullissin d'indignació m'ha semblat inaudit i inclús sorprenent, tot i els antecedents de conformisme i panxacontenta que patim. Ens desactiven l'únic espai per equipaments que hi ha al barri, ens condemnen a ser en el futur un barri dormitori sense vida pròpia, se'n foten de nosaltres i... aquí no passa res?

Doncs aquesta éra -és- la realitat.

A mí, francament, no m'importa lluitar i ser derrotat. Vaja, sí que m'importa i em cou, és clar, però no em desanima. El que sí em fot -i no hi estic disposat- és a fer el ridícul. No sóc cap salvapàtries: si al barri ja li està bé que se li pixin a sobre, doncs, mira, jo obro el paraigua, m'aixoplugo sota un balcó i ja escamparà, tu, però no em posaré al mig del carrer a rebre tota la pixarada com un passarell.

«Guanyem Barcelona» obre -m'obre a mi, si més no- un raig d'esperança. «Guanyem Barcelona» pot recollir a la nostra ciutat l'efecte Podemos i aportar aire fresc a l'Ajuntament. I amb Ada Colau, jo sé que una jugada com la que ens han fet al Canòdrom suposaria, com a mínim (això si els resultats no li donen una millor quota de poder) un discurs al ple municipal d'aquells que sap fer l'Ada. Si més no, algú parlaria per nosaltres, encara que no pogués fer res més que parlar. Hem vist el que ha fet amb la PAH, hem vist com ha creat i motoritzat un moviment que ha salvat centenars de famílies, que ha obert espais d'esperança per a milers més, que ha fet un escac, tot i que no mat -ara com ara-, al poder financer però que l'ha deixat amb taquicàrdia; hem vist com en seu parlamentària tractava de gàngster a un representant bancari que es mereixia això i més i es negava a rectificar i a demanar disculpes malgrat la insistència del president de la Comissió.

El dijous seré allí per escoltar el que hagin de dir. Si em convencen i no hi veig ficada per allí gent rara ni sospitosa, em rumiaré la possibilitat d'integrar-m'hi. I si puc, en un moment o d'altre, el dijous o el mes vinent, tant és, els parlaré del Canòdrom, els parlaré del Congrés-Indians i els parlaré de com l'administració municipal han menystingut al barri, al barri més maltractat -de bon tròs- del districte de Sant Andreu. Si no ho veig clar, tornaré cap a casa i ho deixaré córrer tot. Ja veurem què voto -si voto- d'aquí a un any.

Però deixeu-vos d'històries: ningú no farà la nostra feina. Ens poden ajudar, ens poden donar suport, potser molt de suport, però ningú no vindrà de fora per treure'ns les castanyes del foc, ningú no es sacrificarà per nosaltres, ni tan sols es molestarà, si no veu en nosaltres un mínim esperit de lluita i de resistència.

Neix una esperança. Pot ser potent, pot ser important. Tant de bo.

Però tinguem clar que és la última.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Compte amb el que dius. Critica tot allò que vulguis (incloent-me a mi, si cal), però els insults i les grolleries, deixa-les a la taverna. Em sabria greu fer-ho, però si no respectes les persones, hauré d'esborrar el teu comentari. De ben segur que no caldrà, veritat?