diumenge, 24 de maig de 2015

Entre la por i l'esperança

Amb un 97% escrutat, Ada Colau es perfila com a alcaldessa de Barcelona, si més no en principi, atès que encapçala el partit més votat. Sola o, més probablement, en companyia d'altres, veurem com queda la cosa al 100% de l'escrutini i ja veurem qui son els altres o si n'hi ha altres que fan (o han fet) pactes estranys i aleshores l'alcalde podria ser el mateix que abans (ai!). No ha estat la meva opció, no m'importa dir-ho, però tampoc era la possibilitat més antipàtica per al meu gust.


Sobre Ada Colau he parlat molt bé. Inclús, repassant els meus blogs he descobert que tinc una mica de [bon] profeta: mireu aquest post de febrer de 2013 i pareu especial atenció al penúltim paràgraf. I un dia abans escrivia que «amb tres-centes dones com l'Ada Colau, es podria arreglar aquest país en tres mesos». La veritat és que l'Ada em transmet una forta impressió de solvència personal acreditada en la seva tasca en l'entorn de la PAH. El seu programa electoral per a aquesta convocatòria és atractiu i, d'alguna manera, sòlid. Es veu clarament que coneix bé els barris, producte de tenir-hi gent a tots ells. Algunes altres formacions (de les que fan esment de districtes i/o de barris, que n'hi ha que no) o han escrit una carta als Reis o parlen per referències (mediàtiques o administratives) o ambdues coses plegades.

Fins aquí la part de l'esperança.

El problema és que jo crec poc -més aviat res- en revolucions dins el sistema. Això és un oxímoron. Si es fa una revolució, s'enderroca, per definició, el sistema. I si no s'enderroca el sistema no hi ha revolució, perquè s'ha de jugar amb les normes del sistema sí o sí. I ni tan sols des d'una alcaldia com la de Barcelona es pot enderrocar cap sistema.

Quan l'Ada i la seva gent comencin a obrir calaixos, es trobaran uns recursos (pocs, em temo, n'haura deixat la gent d'en Trias), uns compromisos i uns deutes. I aquests compromisos i aquests deutes s'hauran d'atendre perquè, si no s'atenen, haurà d'intervenir-hi la Generalitat i, en última instancia, l'Estat, per no parlar dels tribunals de justícia allí on es posi en marxa la seva competència.

A més, a Barcelona hi ha tota una sèrie d'equilibris delicats. Si prenem per cas el tema del turisme, és ben cert que s'hi ha de posar solució perquè aquest tema se'ns està anant de les mans. Però no s'hi pot entrar tampoc com un cavall en una cristalleria perquè hi ha un sector hoteler important, que representa una part molt important dels llocs de treball de la ciutat, del seu PIB i, alerta, dels seus ingressos tributaris, que tampoc es pot posar en perill. Entre que els hotelers siguin els amos i l'esfondrament del sector, hi ha un terme mig difícil i ajustat, que no dóna massa marge.

Entre la por i l'esperança, sí. Colau i la seva gent poden fer moltes coses bones i necessàries per Barcelona, però també poden fer moltes barbaritats.

Segons rutllin les coses, els propers quatre anys podem viure en un permanent ai!.

Seran quatre anys apassionants, això sí.

Foto: Fernanda LeMarie. Llicència Creative Commons

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Compte amb el que dius. Critica tot allò que vulguis (incloent-me a mi, si cal), però els insults i les grolleries, deixa-les a la taverna. Em sabria greu fer-ho, però si no respectes les persones, hauré d'esborrar el teu comentari. De ben segur que no caldrà, veritat?