dimecres, 13 de maig de 2015

Un dia és un dia

Fa molts anys, potser d'ençà el propi 1977 (que ja ha plogut) que no hi assisteixo a mítings polítics, ben entès, de partit. Avui, però, era diferent. El míting era míting, i no cap altra cosa, i era de partit, concretament del PSC, però també era un míting de presentació al barri d'un candidat molt especial perquè és un home justament del barri, i, a sobre, veí meu (les nostres cases estan a menys de 50 metres de distància) i molt especial. Molt especial perquè, per començar, no es guanya la vida com a apparatchik sinó que té la seva feina normal i corrent i la tasca de partit és com una mena de voluntariat -imagino-; i, per continuar, l'he vist sempre al capdavant de la vida veïnal. I, a més, la política de proximitat és més important del què inclús molts polítics d'àmplia perspectiva geogràfica pensen.

Quan abans d'ahir em va convidar a assistir-hi a l'acte, vaig entendre immediatament que, per a mi, no es tractava d'un acte com qualsevol altre, així que vaig fer un doble esforç: l'esforç intrínsec d'assistir-hi -que m'ha costat una mica- i l'esforç de trencar una norma personal inalterable i inalterada des de fa 38 anys, que es diu aviat.

Així que a les set de la tarda m'he presentat al Casal del Barri del Congrés i dels Indians i m'he disposat a escoltar a l'Enric Fernández-Velilla, candidat a la llista del PSC per a l'Ajuntament de Barcelona amb el número 12. La qual cosa vol dir, no ens enganyem, que si les previsions de les enquestes s'acompleixen (si s'acompleixen, insisteixo), difícilment accedirà al ple municipal amb cadira pròpia.

I què he vist?

He vist un PSC amb els peus a terra, conscient de la dificultat del moment present, tenint molt clar que la purga de pecats anteriors (a tot nivell: estatal, autonòmic i local) serà llarga i, sobretot, dura. Però encara l'he vist verd. Tot i que sembla conscient de què la travessa del desert serà llarga, no ha acusat rebut encara de què estem davant una crisi sistèmica, de què el règim del 78 està liquidat malgrat que el zombi encara bellugui i de què aquestes coses rares de nous partits que acaben de surar, seran efímers o permanents però, en tot cas, són el certificat de defunció d'un règim (ara sense itàliques) que ha tingut moltes glòries i també moltes misèries.

La crítica des la perspectiva del barri als quatre anys de CiU l'he vist encertada, però hauran de reconéixer que CiU els ha posat fàcil. Per cert, em sorprèn que no insisteixin més en una de les numèricament escasses virtuts de la última administració socialista: van deixar els comptes de la ciutat ben sanejades i amb prou diners a la caixa. Això avui ho ha dit el senyor que és secretari de no recordo ben bé què i que ha precedit en l'ús de la paraula a l'Enric. Però obliden dir que CiU està arruïnant aquesta salut financera a base de finançar una Generalitat en fallida més que tècnica de cara a un projecte que només serveix per enfrontar greument els ciutadans i per llançar l'incensari a la salut d'una ambició personal (que, a més a més, s'enfonsa a cada dia que passa). I la poca menció a aquesta disbauxa financera que, amb una finalitat tan clara per a qui la vulgui veure, és minimitzada des la cúpula del PSC en un en absolut nou i molt irritant eclecticisme sobre aquest esmentat molt greu problema. No és així com se surt de la misèria.


Les propostes semblen raonables... sempre que, en l'improbable cas de què accedeixin al domini de l'administració municipal, hi trobin diners al calaix, perquè de ben segur -i ells ho han de saber- aquell calaix no estarà (ni de bon tròs!) com el van deixar.


Bé, doncs aquí us deixo unes imatges de la intervenció de l'Enric, que inclouen una mica de cinema del què disculpareu la poca estabilitat, però està fet amb una càmera pocket que, tot i així, Déu n'hi do.




I ara, en viu...



Enric, partidaris o no del PSC, t'hem de desitjar molta sort, perquè tu t'ho mereixes. Però, sobretot, s'ho mereix el barri.

Allí ens veurem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Compte amb el que dius. Critica tot allò que vulguis (incloent-me a mi, si cal), però els insults i les grolleries, deixa-les a la taverna. Em sabria greu fer-ho, però si no respectes les persones, hauré d'esborrar el teu comentari. De ben segur que no caldrà, veritat?