dilluns, 15 de juny de 2015

Benvinguda, Laia, regidora Ortiz

El municipi, l'ajuntament, és el focus polític executiu, és a dir, de govern, més proper al ciutadà i, per tant, el que hauria de tenir menys entrebancs en aquesta relació política-ciutadania. Inclús en un Ajuntament monstruós i enorme, com ho és el de Barcelona, aquesta idea, aquesta necessitat, roman perfectament vigent. Tot i així, és clar, no es pot esperar que amb un regidor barceloní hi hagi la mateixa confiança, la mateixa familiaritat, la mateixa proximitat que en un poblet, on el regidor, el Pepet, o la Pepeta, han estat companys de dòmino o de copes al bar del casal durant molts anys o potser inclús tota la vida.

Però si hi ha una ocasió en la què aquesta proximitat pugui ser més palesa, ha de ser ara.

Tenim una regidora jove i propera, si hem de fer cas de la seva biografia (no obstant, la de la Wikipedia en castellà és més completa). Per començar, és veïna de Sant Andreu (no sé de quin barri, però sembla ser que és dels més pobres del districte), filla d'una mestra que va exercir en un barri deprimit; és llicenciada universitària, però hi ha hagut de treballar com a teleoperadora, com a enquestadora i en restaurants de menjar escombraria. Una dona del seu temps, també en lo dolent d'aquesta època.


Carrera política llarga, en proporció a la seva edat, centrada en el medi ambient i en la pobresa energètica, integrada en Iniciativa per Catalunya-Els Verds. Diputada, primer, al Parlament de Catalunya i, seguidament, al Congrés dels Diputats, escó aquest últim que va deixar el proppassat més d'abril per tal d'integrar-se en la candidatura d'Ada Colau.

Blocaire (tot i que un pèl... institucional, diguem-ne) i tuitera (tuiter, però, també ho era -vaja, ho és- l'ara exregidor Blasi).

Sí, sobre el paper tot és molt prometedor, però ara arriba el moment de dar trigo i n'hi ha moltes incògnites. «Barcelona en Comú», la candidatura que ha assolit el govern municipal i a la què pertany la Laia, té un programa electoral molt atractiu (tampoc n'és l'únic: n'hi havia de molt interessants en altres forces) que us convido a veure aquí (són 111 pàgines, aviso) i que, pel que fa al nostre barri, preveu tres mesures:

1. Executar el compromis de l'Ajuntament respecte als equipament acordats a la Taula de Treball del Canòdrom.

2. Reconvertir el passatje Salvador Riera en un carrer exclusiu per a vianants

2. Promoure la recuperació i la difusió de la memòria del barri.

Francament, és molt poca cosa i em fa la impressió de què «Barcelona en Comú» aquí hi ha treballat d'oïda, que no ha estudiat i ha fet l'examen amb xuletes. Potser és que els veïns ens hem aferrissat tant amb el tema del Canòdrom, que dóna la impressió de què sigui el nostre únic problema o la nostra única aspiració, i no és en absolut així, tot i la indubtable importància de què l'acord sobre el Canòdrom s'executi en la seva integritat, i no amb retallades com les que ens va obsequiar l'anterior administració. Per cert: també resta per veure quin tipus d'invent integrarà la part del Canòdrom -l'edifici- que constitueix equipament de ciutat (així de sobrats anem al Congrés-Indians, on no en tenim ni per a nosaltres), si es mantindrà la vigent fantasia, ai, vull dir, projecte, o si se'n rumiaran alguna de nova.

El passatge Salvador Riera ja és de fet un carrer exclusiu per a vianants. Tallat físicament (amb pilons) en la seva confluència amb el carrer de la Manigua, els únics vehicles que hi passen son els dels veïns que hi tenen el pàrquing al passatge (i que, per tant, se'ls haurà de seguir deixant accedir-hi) i dels que hi viuen al passatge de l'Ordi, que són molt pocs perquè tot aquel passatge està ocupat per casetes majoritàriament unifamiliar i que no tenen altra sortida. El problema del passatge Salvador Riera és d'higiene, de neteja, de contaminació canina, però d'aquest mals hi pateixen molts indrets del nostre barri. En tot cas, caldrien dues coses: primera, una peatonalització més generalitzada a tot el barri i, segona (i conseqüent), donar solució al greu problema de l'estacionament, sigui amb zona blava-verda, sigui amb qualsevol altra solució que pugui ser anomenada tal.

I pel que fa a la memòria del barri... bé, això mai ve malament, però no hi veig una especial carència en aquesta materia, si més no pel que fa al Congrés. Tot i què la iniciativa ha estat gairebé sempre privada -entitats del barri- jo crec que el qui vol estar informat té fàcilment disponible material suficient, sobretot després de la celebració del 60è aniversari de la fundació del barri del Congrés. En tot cas (però això, Laia, no us donarà gaire popularitat) s'hauria de desmixtificar l'assumpte de la indianitat del barri dels Indians, que com més s'oficialitza més vergonya fa a una mentalitat independent. La veritable història del barri dels Indians, més enllà d'imaginaris col·lectius de protecció oficial, està encara pendent de ser investigada, escrita i divulgada.

Resta tota una sencera problemàtica social -gent gran, joves, atur, etc.- que la donarem per bona integrada en el comú del Districte, però la impressió de que el Congrés i els Indians segueix sent el parent pobre, el plat de segona taula de Sant Andreu, és inevitable i, ai, temo que encertada.

És clar, doncs, que, si volem anar endavant, haurem d'empentar -i més d'una mica- la iniciativa política al districte envers el nostre barri. Així que ja podem calçar-nos i preparar-nos per moure'ns de valent, perquè correm un risc cert de perdre altres quatre anys.

I perdre altres quatre anys no seria un luxe: seria un suïcidi.

Fotografia: «La Vanguardia» (llicència copyright). La fotografia -suposadament lliure- que il·lustra l'entrada a Wikipedia és, francament, horrorosa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Compte amb el que dius. Critica tot allò que vulguis (incloent-me a mi, si cal), però els insults i les grolleries, deixa-les a la taverna. Em sabria greu fer-ho, però si no respectes les persones, hauré d'esborrar el teu comentari. De ben segur que no caldrà, veritat?