divendres, 5 de juny de 2015

Depriment

A una setmana i poques hores de què Ada Colau sigui la primera dona que encapçala la ciutat de Barcelona en més de dos mil anys d'Història (que aviat està dit), em crida l'atenció l'especial feeling que la imminent alcaldessa té amb Nou Barris. És normal: Ada Colau hi ha tingut una adhesió electoral excepcional en aquest barri i els moments més gloriosos de la seva campanya s'han vist en ell.

Però... Per què, Nou Barris? És més bonic que d'altres? No. Senzillament, Nou Barris té dues característiques mols pròpies: una, que és el districte més pobre de la ciutat; i l'altre, que és un districte combatiu, un districte que es llença al carrer.

I, és clar, no puc deixar de pensar que, d'alguna manera, s'ho mereixen, perquè ho han lluitat. Colau és una conjuntura, és el tren que ells estaven esperant des fa anys, però no l'esperaven sentats, sinó movent-se, reivindicant, exigint. I fent-ho al carrer. I no deixaran de fer-ho; inclús si el tren Colau els fa figa, ja en faran venir un altre.

I em fan enveja. Ho contrasto amb l'ensopiment de Congrés-Indians, amb aquest marasme de caricatura mexicana en el què vivim, en el què sembla que tant se'ns faci blanc o negre, fred o calor... En el què pensem que les coses ens vindran de franc i, a fi de comptes, si no vénen, tant és...


Sí, som un barri envellit, és cert. Però, en altres indrets, la gent gran té empenta, també surt el carrer. Us n'he de parlar dels Iaioflautes, per posar un sol exemple? I, a més, tot i que la població de gent gran és proporcionalment superior a la de molts d'altres barris, això no vol dir que en aquest no n'hi hagi gent jove. On és?

No ho sé. Gairebé no sé ni qui són. Les meves filles (una va venir al barri amb vint mesos i l'altra hi és nascuda) pràcticament no hi fan vida. No la fan perquè no l'han trobat i es projecten més aviat pel barri de Gràcia, on hi éra (és encara, en el cas de la menor) la seva escola i, per tant, on han creat el seu nucli d'amics. Naturalment, el fet de viure en el territori fronterer no les n'hi ha precisament facilitat la integració al barri, potser perquè no sabien a quin barri integrar-se, cosa que connecta amb el que deia en l'últim post d'aquest blog: la integració és cosa de dues parts, no tan sols d'una. En tot cas, és clar, em costa una mica demanar els altres allò que les meves pròpies filles no tenen cap intenció de fer.

Sigui com sigui, som un barri mort. Inclús els botiguers es queixen de què la gent no surt ni a passejar (paraula: a mí m'ho han dit alguns) i, certament, jo surto amb freqüència a donar un tomb els diumenges i, la veritat, inclús en un dia assoleiat, a mig matí, en plena plaça del Congrés, només hi ha, a tot estirar, mitja dotzena de persones prenent el sol. Per no fer, no es fa ni vida de barri, vida veïnal.

Si no canviem (i no hi veig, al respecte, llum al final del túnel) anem de cap a la marginalitat urbana. Si és que, a hores d'ara, no hi som ja.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Compte amb el que dius. Critica tot allò que vulguis (incloent-me a mi, si cal), però els insults i les grolleries, deixa-les a la taverna. Em sabria greu fer-ho, però si no respectes les persones, hauré d'esborrar el teu comentari. De ben segur que no caldrà, veritat?